CAMÍ A UNA EDUCACIÓ (IN)ACCESSIBLE
Rahila, 16 anys.
05:00. He marxat d’hora per poder arribar a temps a
les classes. El camí fins a l’institut és de tres hores passant per una zona
rocosa de muntanya i un llarg tram de desert. Cada matí he de fer el mateix trajecte acompanyada dels
meus dos germans de cinc i set anys. El Shair, el petit de cinc anys, és un sac
de nervis. Un dia prendrà mal saltant de tres en tres les roques de les
muntanyes Nilgiri. Tot el contrari és el Miür. Als seus set anys és un nen
responsable i curós. Sorprenent. A diferència del petit, ell té una gran
fascinació pel desert i les seves irregulars dunes: “És el nostre mar” – sempre
em diu. Reconec que la seva capacitat de cobrir mancances és reconfortant, sé
que la seva actitud l’ajudarà a resoldre grans problemes quan creixi.
07:42. Fa estona que hem passat les trampes de la
inestabilitat contínua de les Nilgiri. El Shair, gràcies a la seva constant
nerviositat, ha caigut un parell de cops. Res greu, quotidianitat. Tret d’això,
tot ha anat com estava planejat. Cal dir que amb l’estiu a l’esquena i la
immensitat del desert, estem fatigats. La meva responsabilitat com a germana
gran és no mostrar aquest cansament, però els estius aquí a la Índia són molt
durs. Tot i l’incansable sol, el vent no deixa de bufar i crear petites veredes
entremig de les monstruoses dunes. Els minuts passen com hores. Sí, molt típic
de pel·lícules. Aquí el camí a l’escola és tota una novel·la d’aventures.
Estranys són els dies que el Shair no cau i pocs els que el Miür no es perd
explorant el desert i rumiant la formació dels camins.
07:56. Avui arribem justos de temps. Ens hem
encantat amb el Miür observant una vereda nova i al ser el seu aniversari i no
tenir cap cosa per regalar-li, l’hem distret jugant a exploradors. És increïble
com un somriure d’una criatura et pot omplir els pulmons d’aire i el cor de
valor. La resta del trajecte ha sigut fins i tot plaent.
