CAMÍ A UNA EDUCACIÓ (IN)ACCESSIBLE

Rahila, 16 anys.

05:00. He marxat d’hora per poder arribar a temps a les classes. El camí fins a l’institut és de tres hores passant per una zona rocosa de muntanya i un llarg tram de desert. Cada matí  he de fer el mateix trajecte acompanyada dels meus dos germans de cinc i set anys. El Shair, el petit de cinc anys, és un sac de nervis. Un dia prendrà mal saltant de tres en tres les roques de les muntanyes Nilgiri. Tot el contrari és el Miür. Als seus set anys és un nen responsable i curós. Sorprenent. A diferència del petit, ell té una gran fascinació pel desert i les seves irregulars dunes: “És el nostre mar” – sempre em diu. Reconec que la seva capacitat de cobrir mancances és reconfortant, sé que la seva actitud l’ajudarà a resoldre grans problemes quan creixi.

07:42. Fa estona que hem passat les trampes de la inestabilitat contínua de les Nilgiri. El Shair, gràcies a la seva constant nerviositat, ha caigut un parell de cops. Res greu, quotidianitat. Tret d’això, tot ha anat com estava planejat. Cal dir que amb l’estiu a l’esquena i la immensitat del desert, estem fatigats. La meva responsabilitat com a germana gran és no mostrar aquest cansament, però els estius aquí a la Índia són molt durs. Tot i l’incansable sol, el vent no deixa de bufar i crear petites veredes entremig de les monstruoses dunes. Els minuts passen com hores. Sí, molt típic de pel·lícules. Aquí el camí a l’escola és tota una novel·la d’aventures. Estranys són els dies que el Shair no cau i pocs els que el Miür no es perd explorant el desert i rumiant la formació dels camins.

07:56. Avui arribem justos de temps. Ens hem encantat amb el Miür observant una vereda nova i al ser el seu aniversari i no tenir cap cosa per regalar-li, l’hem distret jugant a exploradors. És increïble com un somriure d’una criatura et pot omplir els pulmons d’aire i el cor de valor. La resta del trajecte ha sigut fins i tot plaent.