(PLÀCIDA TARDA D’ESTIU)

El sol acarona les ones, breus.

La pau de l’oneig em recorda

a l’arcàdia que representes.

Els rajos llànguids cauen

camí de l’abisme en què

tu i jo ens trobem, quits d’amor.

Em mires tímidament de reüll.

Amb fretura em beses els llavis

i els teus dits pessigollegen els meus.

El formigueig em recorre tot el cos,

i essent concupiscent per un sol cop,

et beso eternament, sense temor.