dissabte, 4 de març del 2017

(Carta d'una víctima de violència de gènere domèstica a sí mateixa)


Estimada Marta,

tot va començar un dia que estàvem a taula i parlàvem de política. Sí, el risc hi era. Doncs vaig mostrar una opinió oposada a la seva i em va pegar. Una bufetada forta i concisa. Em cremava la pell, però no vaig dir res. Vaig callar i vaig seguir menjant mentre ell em mirava de reüll amb la seva mirada penetrant-me possessivament. Quan vam anar a viure junts a aquell pis claustrofòbic al barri del Clot no va ser per acord mutu, sinó que ell, amb la seva actitud dominant i superior que feia poc desconeixia, em va imposar entre paraules perfumades que si no anàvem a viure junts se m'enduria lluny de tota defensa possible.

Tornant al succés de la primera agressió física, he de dir que no va ser la última. Tampoc ho va ser la puntada a l'estómac el dia del nostre aniversari i tampoc la pallissa que m'ha fet aquest matí quan li he dit que estava embarassada. 3 mesos. 

Estimada Marta, sé que és complicat. Sigues forta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada