Impunitat reiterada

Reiteradament, cas rere cas de violència i/o agressió sexual i fins i tot davant violacions, s’ha posat sempre i en primer lloc en dubte la noia, el seu estat en cas de succeïr de nit, i la seva vestimenta a l’hora de trobar-se amb l’agressor. Sí, des dels mitjans de comunicació fins a la conversa dels dos veïns del teu bloc. Aquests primers pel “populisme” i pel què comporta assegurar-se una desena de programes, i els segons per la cultura creada i alimentada dins una societat guiada per un Estat capitalista i patriarcal.

Sota el lema “La Manada som nosaltres”, les dones, amb un clam soror, diem prou davant actituds de superioritat que vivim durant el nostre dia a dia; a les aules, al carrer, de festa i a casa. Diem prou davant una justícia malmesa, pervertida, encegada i articulada per un govern putrefacte i conformista. Passem a l’acció per ser escoltades, respectades i, sobretot, per deixar de ser menystingudes.

La jove, que al contrari del que digui la sentència sí va ser violada, ens pot recordar a un San Fermín de l’any 2008. Diego Yllanes i Nagore Laffage es van conèixer i van decidir anar al pis d’ell, on ella va negar qualsevol tipus de consentiment per mantenir relacions sexuals i on ell, sense cap mena de vacil·lació, va colpejar-la trenta-vuit cops posteriorment d’haver-la violat. Va ser condemnat a dotze anys i mig per homicidi i no per assassinat ni violació, com el cas de La Manada. Avui, el Diego podria ser el teu psiquiatre; la Nagore, assassinada a mans d’aquest psiquiatre. 

CAMÍ A UNA EDUCACIÓ (IN)ACCESSIBLE

Rahila, 16 anys.

05:00. He marxat d’hora per poder arribar a temps a les classes. El camí fins a l’institut és de tres hores passant per una zona rocosa de muntanya i un llarg tram de desert. Cada matí  he de fer el mateix trajecte acompanyada dels meus dos germans de cinc i set anys. El Shair, el petit de cinc anys, és un sac de nervis. Un dia prendrà mal saltant de tres en tres les roques de les muntanyes Nilgiri. Tot el contrari és el Miür. Als seus set anys és un nen responsable i curós. Sorprenent. A diferència del petit, ell té una gran fascinació pel desert i les seves irregulars dunes: “És el nostre mar” – sempre em diu. Reconec que la seva capacitat de cobrir mancances és reconfortant, sé que la seva actitud l’ajudarà a resoldre grans problemes quan creixi.

07:42. Fa estona que hem passat les trampes de la inestabilitat contínua de les Nilgiri. El Shair, gràcies a la seva constant nerviositat, ha caigut un parell de cops. Res greu, quotidianitat. Tret d’això, tot ha anat com estava planejat. Cal dir que amb l’estiu a l’esquena i la immensitat del desert, estem fatigats. La meva responsabilitat com a germana gran és no mostrar aquest cansament, però els estius aquí a la Índia són molt durs. Tot i l’incansable sol, el vent no deixa de bufar i crear petites veredes entremig de les monstruoses dunes. Els minuts passen com hores. Sí, molt típic de pel·lícules. Aquí el camí a l’escola és tota una novel·la d’aventures. Estranys són els dies que el Shair no cau i pocs els que el Miür no es perd explorant el desert i rumiant la formació dels camins.

07:56. Avui arribem justos de temps. Ens hem encantat amb el Miür observant una vereda nova i al ser el seu aniversari i no tenir cap cosa per regalar-li, l’hem distret jugant a exploradors. És increïble com un somriure d’una criatura et pot omplir els pulmons d’aire i el cor de valor. La resta del trajecte ha sigut fins i tot plaent.

(L’AMOR EN MENTS OBERTES)

Et sospiro passió a l’orella

avergonyida.

Em regnen els dubtes

si et penso.

Un incendi em devora

les entranyes congelades

que gràcies a tu

es desfan.

Besa’m suaument

i emmudeix els crits

que en la meva ment

ressonen.

Fon-me el temor

amb tendresa i

abraça’m eternament

l’ànima.

Em robes el cor

i palpes el batec

d’una temeritat

que porta el teu nom.

(ET CONEC)

Una obscuritat m'envolta.

M'abraça alhora que em camufla

i quedo en l'oblit, en un no-res.

Desapareixo enmig d'un mar

de solitud i incerteses que

m'ofeguen en una fosca agonia. 

Et trobo esperant-me al final

del trajecte. Ets angoixa.

Ets gèlid i ets igni.

Ets l'espurna que escalfa

les ànimes perdudes en l'amor.

Et busco amb ànsia.

Ets perfecta submissió,

magnètica connexió.

Et busco i et trobo.

(PÈRDUA SUBTIL)

Tendre i esquerp,

atent i dispers.

Amor i odi,

caduc en els dos.

Em refugio en el

teu esguard, fràgil,

on veig reflectit el

foc que ens encén.

M'endinso en la teva ment,

dèbil com el fil que

a quilòmetres de distància,

ens enllaça cegament.

Forcegem contràriament,

sento el rebuig mesclar-se

amb l'amor, fogós,

que mútuament perdem.

(COMIAT)

Et beso el llavi entelat.

Suaument m'enllaço amb tu

i desapareix el crepuscle

que ens envolta, obscur.

Un impuls ens obliga a seguir.

Un bes, un altre i un més.

M'acarones feixugament.

Amb cura, però amb ambició.

M'agafes i em separes de tu,

però només per observar-me

un últim cop abans de fugir.

Fugir de covardia davant l'amor.

El parpelleig que un dia

m'havia convidat a pecar,

ara amaga un verd fos,

mancat d'una ardent esperança.

(PLÀCIDA TARDA D’ESTIU)

El sol acarona les ones, breus.

La pau de l’oneig em recorda

a l’arcàdia que representes.

Els rajos llànguids cauen

camí de l’abisme en què

tu i jo ens trobem, quits d’amor.

Em mires tímidament de reüll.

Amb fretura em beses els llavis

i els teus dits pessigollegen els meus.

El formigueig em recorre tot el cos,

i essent concupiscent per un sol cop,

et beso eternament, sense temor.