(PÈRDUA SUBTIL)

Tendre i esquerp,

atent i dispers.

Amor i odi,

caduc en els dos.

Em refugio en el

teu esguard, fràgil,

on veig reflectit el

foc que ens encén.

M'endinso en la teva ment,

dèbil com el fil que

a quilòmetres de distància,

ens enllaça cegament.

Forcegem contràriament,

sento el rebuig mesclar-se

amb l'amor, fogós,

que mútuament perdem.

(COMIAT)

Et beso el llavi entelat.

Suaument m'enllaço amb tu

i desapareix el crepuscle

que ens envolta, obscur.

Un impuls ens obliga a seguir.

Un bes, un altre i un més.

M'acarones feixugament.

Amb cura, però amb ambició.

M'agafes i em separes de tu,

però només per observar-me

un últim cop abans de fugir.

Fugir de covardia davant l'amor.

El parpelleig que un dia

m'havia convidat a pecar,

ara amaga un verd fos,

mancat d'una ardent esperança.

(PLÀCIDA TARDA D’ESTIU)

El sol acarona les ones, breus.

La pau de l’oneig em recorda

a l’arcàdia que representes.

Els rajos llànguids cauen

camí de l’abisme en què

tu i jo ens trobem, quits d’amor.

Em mires tímidament de reüll.

Amb fretura em beses els llavis

i els teus dits pessigollegen els meus.

El formigueig em recorre tot el cos,

i essent concupiscent per un sol cop,

et beso eternament, sense temor.

(Carta d'una víctima de violència de gènere domèstica a sí mateixa)


Estimada Marta,

tot va començar un dia que estàvem a taula i parlàvem de política. Sí, el risc hi era. Doncs vaig mostrar una opinió oposada a la seva i em va pegar. Una bufetada forta i concisa. Em cremava la pell, però no vaig dir res. Vaig callar i vaig seguir menjant mentre ell em mirava de reüll amb la seva mirada penetrant-me possessivament. Quan vam anar a viure junts a aquell pis claustrofòbic al barri del Clot no va ser per acord mutu, sinó que ell, amb la seva actitud dominant i superior que feia poc desconeixia, em va imposar entre paraules perfumades que si no anàvem a viure junts se m'enduria lluny de tota defensa possible.

Tornant al succés de la primera agressió física, he de dir que no va ser la última. Tampoc ho va ser la puntada a l'estómac el dia del nostre aniversari i tampoc la pallissa que m'ha fet aquest matí quan li he dit que estava embarassada. 3 mesos. 

Estimada Marta, sé que és complicat. Sigues forta.

(Isabel)

Com si fos arrel, m'envolta.

Em fonc i et trobo en falta

quan em regna la revolta.

Desconec el teu pensar

en els instants de ràbia.

Desitjaria no ser-hi.

Mira enrere i diga'm

com de gran és el lligam,

com de gran és l'amor.

Figura materna,

protecció sempiterna. 

(EN ELS TEUS ULLS)

I en aquell inesperat instant,

entre l'infern i el cel, la terra.

No sabem què fer ni què volem,

però ens sentim vius entre esguards.

Se'ns creuen les mirades i sento.

Sentim que ens coneixem des de sempre.

Barreja d'escalfor, amor i passió,

no ens cal res més, els dos ens complementem.

La teva mirada és tant transparent

que hi veig el batec del teu cor,

i sé que és sincer i etern, sempre. 

Que si no et tinc no sóc jo.

I que si algun dia s'acaba

és que mai va ser real.