dimarts, 23 de maig del 2017

CAMÍ A UNA EDUCACIÓ (IN)ACCESSIBLE

Rahila, 16 anys.

05:00. He marxat d’hora per poder arribar a temps a les classes. El camí fins a l’institut és de tres hores passant per una zona rocosa de muntanya i un llarg tram de desert. Cada matí  he de fer el mateix trajecte acompanyada dels meus dos germans de cinc i set anys. El Shair, el petit de cinc anys, és un sac de nervis. Un dia prendrà mal saltant de tres en tres les roques de les muntanyes Nilgiri. Tot el contrari és el Miür. Als seus set anys és un nen responsable i curós. Sorprenent. A diferència del petit, ell té una gran fascinació pel desert i les seves irregulars dunes: “És el nostre mar” – sempre em diu. Reconec que la seva capacitat de cobrir mancances és reconfortant, sé que la seva actitud l’ajudarà a resoldre grans problemes quan creixi.

07:42. Fa estona que hem passat les trampes de la inestabilitat contínua de les Nilgiri. El Shair, gràcies a la seva constant nerviositat, ha caigut un parell de cops. Res greu, quotidianitat. Tret d’això, tot ha anat com estava planejat. Cal dir que amb l’estiu a l’esquena i la immensitat del desert, estem fatigats. La meva responsabilitat com a germana gran és no mostrar aquest cansament, però els estius aquí a la Índia són molt durs. Tot i l’incansable sol, el vent no deixa de bufar i crear petites veredes entremig de les monstruoses dunes. Els minuts passen com hores. Sí, molt típic de pel·lícules. Aquí el camí a l’escola és tota una novel·la d’aventures. Estranys són els dies que el Shair no cau i pocs els que el Miür no es perd explorant el desert i rumiant la formació dels camins.


07:56. Avui arribem justos de temps. Ens hem encantat amb el Miür observant una vereda nova i al ser el seu aniversari i no tenir cap cosa per regalar-li, l’hem distret jugant a exploradors. És increïble com un somriure d’una criatura et pot omplir els pulmons d’aire i el cor de valor. La resta del trajecte ha sigut fins i tot plaent.

divendres, 28 d’abril del 2017

(L’AMOR EN MENTS OBERTES)


Et sospiro passió a l’orella
avergonyida.
Em regnen els dubtes
si et penso.

Un incendi em devora
les entranyes congelades
que gràcies a tu
es desfan.

Besa’m suaument
i emmudeix els crits
que en la meva ment
ressonen.

Fon-me el temor
amb tendresa i
abraça’m eternament
l’ànima.

Em robes el cor
i palpes el batec
d’una temeritat
que porta el teu nom.

dimecres, 5 d’abril del 2017

(ET CONEC)

Una obscuritat m'envolta.
M'abraça alhora que em camufla
i quedo en l'oblit, en un no-res.

Desapareixo enmig d'un mar
de solitud i incerteses que
m'ofeguen en una fosca agonia. 

Et trobo esperant-me al final
del trajecte. Ets angoixa.
Ets gèlid i ets igni.

Ets l'espurna que escalfa
les ànimes perdudes en l'amor.
Et busco amb ànsia.

Ets perfecta submissió,
magnètica connexió.
Et busco i et trobo.

dimarts, 28 de març del 2017

(PÈRDUA SUBTIL)

Tendre i esquerp,
atent i dispers.
Amor i odi,
caduc en els dos.

Em refugio en el
teu esguard, fràgil,
on veig reflectit el
foc que ens encén.

M'endinso en la teva ment,
dèbil com el fil que
a quilòmetres de distància,
ens enllaça cegament.

Forcegem contràriament,
sento el rebuig mesclar-se
amb l'amor, fogós,
que mútuament perdem.

dilluns, 13 de març del 2017

(COMIAT)

Et beso el llavi entelat.
Suaument m'enllaço amb tu
i desapareix el crepuscle
que ens envolta, obscur.

Un impuls ens obliga a seguir.
Un bes, un altre i un més.
M'acarones feixugament.
Amb cura, però amb ambició.

M'agafes i em separes de tu,
però només per observar-me
un últim cop abans de fugir.
Fugir de covardia davant l'amor.

El parpelleig que un dia
m'havia convidat a pecar,
ara amaga un verd fos,
mancat d'una ardent esperança.

dilluns, 6 de març del 2017

(PLÀCIDA TARDA D’ESTIU)


El sol acarona les ones, breus.
La pau de l’oneig em recorda
a l’arcàdia que representes.

Els rajos llànguids cauen
camí de l’abisme en què
tu i jo ens trobem, quits d’amor.

Em mires tímidament de reüll.
Amb fretura em beses els llavis
i els teus dits pessigollegen els meus.

El formigueig em recorre tot el cos,
i essent concupiscent per un sol cop,
et beso eternament, sense temor.

dissabte, 4 de març del 2017

(Carta d'una víctima de violència de gènere domèstica a sí mateixa)


Estimada Marta,

tot va començar un dia que estàvem a taula i parlàvem de política. Sí, el risc hi era. Doncs vaig mostrar una opinió oposada a la seva i em va pegar. Una bufetada forta i concisa. Em cremava la pell, però no vaig dir res. Vaig callar i vaig seguir menjant mentre ell em mirava de reüll amb la seva mirada penetrant-me possessivament. Quan vam anar a viure junts a aquell pis claustrofòbic al barri del Clot no va ser per acord mutu, sinó que ell, amb la seva actitud dominant i superior que feia poc desconeixia, em va imposar entre paraules perfumades que si no anàvem a viure junts se m'enduria lluny de tota defensa possible.

Tornant al succés de la primera agressió física, he de dir que no va ser la última. Tampoc ho va ser la puntada a l'estómac el dia del nostre aniversari i tampoc la pallissa que m'ha fet aquest matí quan li he dit que estava embarassada. 3 mesos. 

Estimada Marta, sé que és complicat. Sigues forta.

dijous, 2 de març del 2017

(Isabel)

Com si fos arrel, m'envolta.
Em fonc i et trobo en falta
quan em regna la revolta.

Desconec el teu pensar
en els instants de ràbia.
Desitjaria no ser-hi.

Mira enrere i diga'm
com de gran és el lligam,
com de gran és l'amor.

Figura materna,
protecció sempiterna. 

dimecres, 1 de març del 2017

(EN ELS TEUS ULLS)

I en aquell inesperat instant,
entre l'infern i el cel, la terra.
No sabem què fer ni què volem,
però ens sentim vius entre esguards.


Se'ns creuen les mirades i sento.
Sentim que ens coneixem des de sempre.
Barreja d'escalfor, amor i passió,
no ens cal res més, els dos ens complementem.


La teva mirada és tant transparent
que hi veig el batec del teu cor,
i sé que és sincer i etern, sempre. 


Que si no et tinc no sóc jo.
I que si algun dia s'acaba
és que mai va ser real. 

dijous, 16 de febrer del 2017

VENTALL JAPONÈS DE BENVINGUDA 


Com a obertura d'aquest nou espai d'interacció per a entusiastes interessats en l'escriptura, he decidit compartir la meva primera Tanka

Tal i com ens indica el mateix mot Tanka (poema curt), aquesta escriptura consisteix en crear un poema que consta de cinc versos. Prové de l'orient, més concretament del Japó.


(Amor a primer esguard)

Creuem mirades.
Ton ull verdós m’estima
i em somiqueja
entre plors i tristeses
d’un amor que caduca.